| 05/12/2019

Entrevista a la periodista Esma Kucukalic

Amb motiu de la festa solidària 'Loco Festival' en favor d'ACNUR i els refugiats, part de l'alumnat de 4t d'ESO del Col·legi Parroquial Don José Lluch entrevisten la periodista Esma Kucukalic

Julia San Frutos, Heidi Canales, Llanos Tortajada i Luis Herrero realitzen una interessant trobada amb la periodista internacional on aquesta els conta la seua experiència com a refugiada.

Corria l'any 1992 quan Esma Kucukalic (Sarajevo) va viure en primera persona el que significa ser refugiada durant la guerra dels Balcans (Bòsnia i Hercegovina). Espanya, amb una situació econòmica complicada i una important taxa d'atur, va acollir a més de 2.500 refugiats. Gràcies a aquella iniciativa hui Esma forma part de la nostra societat i actualment exerceix de periodista i col·labora activament amb ACNUR.



1. Quan una persona decideix escapar del seu país és perquè està vivint una situació límit com pot afrontar-ho i què li diries a aquelles persones que actualment estan patint el mateix que tu vas patir amb 9 anys?

Abans de res, vull agrair-vos aquesta entrevista i felicitar-vos per les interessants preguntes. Veig en vosaltres un gran potencial periodístic. En referència a la vostra qüestió, ningú deixa la seua casa si el que està patint és pitjor que llançar-se al desconegut. Aquest instint de protecció i supervivència el demostren diàriament milions de famílies que ho arrisquen tot, fins i tot la vida, per posar fora de perill als seus fills. Fugen de realitats terribles: guerres, bales, bombardejos, fam, violacions i la desprotecció absoluta. És una realitat constant en totes les guerres a pesar que cadascuna és diferent. Quan es veuen obligats a abandonar les seues cases, perquè recordem que una persona refugiada mai decideix voluntàriament anar-se de la seua casa sinó que es veu obligada a això –quan això ocorre- el que espera és comprensió i una mà tendida en el lloc de destinació. La mà tendida és la diferència entre fallar o aconseguir-ho, entre la vida i la mort, i això l'hem de tindre present. Què els diria a les persones que hui travessen el que em va tocar a mi amb 9 anys? Que els somnis es compleixen mentre hi ha esperança, que la realitat mai destruïsca la seua esperança.



2. En 1992 la situació econòmica d'Espanya no era bona i fins i tot les taxes d'atur eren molt altes. Què creus que ha canviat en la societat i a nivell polític perquè actualment existisquen tantes traves a l'hora d'acollir a gent que es troba en una situació d'extrema gravetat?

Les traves en aquells dies també van ser grans. El sistema d'acolliment a Espanya a penes ha canviat. En aquell moment es va produir una solidaritat enorme de gent normal i corrent que es va mobilitzar i va voler ajudar, i va haver-hi una voluntat política de deixar entrar un xicotet grup de refugiats que hui no hi ha. Així arribem nosaltres. Encara que el nostre dia a dia va recaure en eixes mateixes persones que van decidir ajudar-nos en comptes d'en l'administració que és la que s'ha de fer càrrec.
Crec que és molt important no perdre el relat de les persones refugiades que vénen. Què vol dir això? Normalment, en els telenotícies, en les notícies veiem tractada la situació de les persones refugiades no com una qüestió de drets humans sinó com un problema. És el missatge dominant. El devessall de refugiats, pasteres que ens envaeixen, crisis…, i poques vegades ens expliquen per què fuig la gent, mai ens donen els seus noms, rares vegades ens conten que són iguals que nosaltres però que han tingut la desgràcia d'experimentar una guerra, tal com els va ocórrer als vostres avis o besavis. La meua vida a Sarajevo, abans de la guerra, era perfecta. Era una xiqueta com vosaltres, amb una casa, una família, una infància feliç, vivint en una ciutat cosmopolita i oberta. De la nit al dia, tota eixa vida va desaparéixer. La meua casa, la meua escola, el meu pare, els meus amics, els meus oncles. Va esclatar una guerra i ens convertim en refugiats. Si els nostres polítics compliren amb els seus compromisos de protecció de les persones refugiades, tal com els obliguen les lleis internacionals, escoltaríem menys discursos d'odi cap a les persones que vénen als nostres països intentant posar fora de perill la seua vida, perquè el que fan no és una invasió sinó acollir-se a un dret fonamental recollit per les Nacions Unides. Si ho vérem així, segurament s'haurien produït moltes menys morts al Mediterrani, i molts d'eixos xiquets hui estarien jugant als nostres patis de col·legi.


3. Tenies 9 anys quan vas arribar a València com van ser els primers dies en un país amb un idioma, uns costums i cultura diferent a la teua?

No van ser fàcils. No parlava res, però quan eres una xiqueta les coses se suporten. Eres una esponja. Als 3 mesos havia aprés ja l'idioma, anava al col·legi i estudiava com els altres companys de classe. Record amb especial duresa les vegades que vaig haver de canviar de col·legi. Huit vegades en quatre anys. Això no és fàcil per a una xiqueta o una adolescent. Vaig experimentar alguns casos de burles o insults per vindre d'un país de guerra o per tindre un nom “estrany”. També la tristesa de la pèrdua de familiars i amics en la guerra, de no tindre a oncles o avis a prop, de la inseguretat o inestabilitat que suposa ser refugiada. Per sort, sempre vam tindre a gent extraordinària al nostre costat que ens van fer les coses molt més fàcils en tots els sentits, i que hui dia continuen sent amics i els sent com a família. Però, sobretot vaig tindre a la meua mare i a la meua germana que van ser un mantell d'amor, tendresa i esperança permanent per a fer més suportable la realitat.



4. Ton pare va decidir quedar-se a Sarajevo i poc després va morir com a conseqüència de la guerra. Actualment quina és la situació del teu país?

Solem pensar que quan se signen els acords de pau desapareixen tots els problemes i les conseqüències que deixa un conflicte bèl·lic. Però mai és així. Espanya és un exemple, perquè 80 anys després continua patint les ferides de la guerra. Al meu país, han quedat grans cicatrius. Més de 100.000 morts i 2 milions de desplaçats. La meitat mai van poder tornar. La totalitat de les famílies ha perdut a un o diversos sers estimats. Després va arribar una pau a través d'un acord internacional però mai va portar la vertadera pacificació perquè els botxins mai van demanar perdó per les seues atrocitats i perquè les víctimes continuen esperant justícia. Malgrat la difícil situació política, econòmica i institucional -perquè Bòsnia i Hercegovina té una estructura bastant complexa- hi ha gent jove com vosaltres naixent, creixent i quedant-se al país. Gent de diferents ètnies i credos que està disposada a construir un país que mire al futur i on quede arrere per sempre la guerra. Tant de bo ho aconseguisquen prompte.
 


5. Tornaries a residir al teu país?

Seguisc vinculada a Bòsnia i Hercegovina estretament, com a periodista, com a analista i com a ciutadana. Només que ara, malgrat la meua dura experiència sóc doblement afortunada perquè tinc dos països que sent com a meus, Bòsnia i Espanya.

 


6. Actualment, existeixen infinitat d'alternatives per a poder ajudar als refugiats, quina labor duu a terme ACNUR i de quina forma podem ajudar des d'ací?

En el nostre cas, la labor d'ACNUR va ser una qüestió de supervivència. Des de la seua ajuda sobre el terreny, el seu suport als refugiats en els camps, a la reunificació de les famílies… però hi ha una gran labor que fa ACNUR i que concerneix als no refugiats, i és conscienciar. ACNUR llança campanyes com aquesta en la qual esteu participant, acostant-vos una realitat que li pot tocar a qualsevol i ens explica les vies per a ajudar com a persones responsables. No tot és una qüestió econòmica, encara que aquesta és una part fonamental. És la solidaritat la que mou muntanyes. En el meu cas, la solidaritat del poble espanyol, del poble valencià, de gent com vosaltres va significar sobreviure. En vosaltres està ara llançar eixa mà tendida a altres refugiats i donar-los així l'oportunitat de viure. Eixa oportunitat és la que marca la diferència entre la humanitat i la barbàrie.

Informació Relacionada

No hi ha informació relacionada

Documentació Relacionada

No hi ha documentació relacionada